By Cap als objectius comuns de la lluita antiimperialista
Aturem-nos un moment i pensem com respondríem a la pregunta: què és l’imperialisme? Som un moviment antiimperialista, estem lluitant contra l’imperialisme, i si ens detenen al carrer i ens pregunten contra què estem intentant lluitar, què hem de dir? És molt probable que cada antiimperialista doni una definició diferent sense ser necessàriament coherent amb la definició dels altres antiimperialistes. Pot semblar un problema senzill, però té conseqüències molt profundes: si no hi ha consens sobre una comprensió comuna del problema, no hi ha consens sobre la solució. En altres paraules, si no estem d’acord a l’hora de definir contra que estem lluitant, és probable que lluitem contra coses diferents, i, per tant, no hi ha unitat en la lluita.
Quan la gent pensa en l’imperialisme, el primer que li ve al cap és la intervenció militar o algun tipus d’interferència en els afers d’altres països. Per “interferència” entenem una violació de la sobirania en qualsevol àmbit, sigui militar, econòmic o cultural. Per tant, sovint trobem termes com: imperialisme cultural, imperialisme econòmic, etc. En aquest sentit, l’imperialisme es presenta com una mena de política exterior agressiva de determinats països.
L’origen d’aquesta interpretació es remunta a Hilferding a través de les obres de Lenin. Va ser Hilferding qui va considerar l’imperialisme com una forma d’expansió territorial (Arrighi, 1983). Lenin i Bukharin van basar la major part del seu treball en Hilferding i Hobson i, a la vegada, van insistir en la importància de la guerra per a l’expansió i la competència imperialistes (Dunaway).
De vegades trobem idees sobre l’imperialisme en el sentit de relacions de dominació i dependència entre països. Aquestes idees van més enllà de la concepció de simples polítiques exteriors i proven d’explicar l’imperialisme en termes de relacions de poder entre els països rics i pobres. (Li i Kotz, 2020)
La definició més comuna que trobem és la definició clàssica de Lenin. Lenin defineix l’imperialisme en cinc punts: (Lenin, 1916)
- La concentració de capital produeix monopolis nacionals,
- el capital industrial i bancari es fusiona amb el capital financer, donant lloc a l’oligarquia financera,
- l’exportació de capital substitueix l’exportació de mercaderies,
- la formació de monopolis internacionals,
- i la divisió territorial del món entre les potències capitalistes.
Una interpretació alternativa
Tot i que els plantejaments anteriors no són erronis i recullen les característiques essencials de l’imperialisme, podem dir que no aconsegueixen abordar totalment el problema. Així, si ens centrem en un o en diversos aspectes de l’imperialisme, podem extreure conclusions errònies que poden arribar a ser contraproduents, fent que la nostra lluita sigui ineficaç o fins i tot contrària a les nostres intencions.
Assolir una definició comuna és un treball col·lectiu de tots els antiimperialistes. Volem donar el primer impuls a aquest procés de discussió i proposar una definició a partir de les darreres investigacions acadèmiques en aquest camp de Torkil Lauesen, Zak Cope i Donald Clelland, entre molts altres. Ens basem en la tradició de la teoria de l’intercanvi desigual, la teoria de la dependència, l’anàlisi dels sistemes món i l’escola del capitalisme global.
L’imperialisme és un sistema jeràrquic basat en la transferència de valor, que constitueix la seva infraestructura econòmica, i que alhora està sent reproduïda per la superestructura ideològica, política i militar.
La clau de la definició rau en la conceptualització de l’imperialisme com un tot integral, els elements del qual són els estats individuals i que comparteixen processos comuns, és a dir, és un sistema. Els estats individuals produeixen valor (també podem dir riquesa, excedent econòmic, etc.) que no necessàriament roman dins de les seves fronteres sinó que, gràcies a mecanismes econòmics, flueix cap a altres estats. Els estats en aquest sistema formen una jerarquia d’acord amb aquest flux de valor, de manera que els estats que produeixen valor i no en gaudeixen es troben a la part inferior de la jerarquia, mentre que els estats que s’apropien i gaudeixen del valor creat per altres estats són a la part superior. (Clelland, 2012)
Hi ha altres maneres de referir-se a aquesta divisió, per exemple: Nord Global-Sud Global, Primer Món-Segon Món-Tercer Món, etc. Segons la tradició de la teoria de la dependència i l’anàlisi del sistema mundial, aquest tipus de divisió s’anomena jerarquia centre-perifèria i consta de tres elements:
- perifèria: els països a la part inferior de la jerarquia
- centre: els països a la part superior i
- semiperifèria: països amb un estatus intermedi que es beneficien del valor extret de la perifèria, però alhora en perden part d’aquest valor en profit dels països del centre.
La base econòmica del sistema és el capitalisme i la lògica d’acumulació. (Chase-Dunn, 1998) Quan parlem de capitalisme, parlem dins del marc dels estats individuals i en termes econòmics abstractes. A la pràctica, el sistema imperialista és la forma real de capitalisme existent. Per això, a l’imperialisme també se’l pot anomenar capitalisme global.
L’imperialisme, en el sentit de flux de valor des de la perifèria cap al centre del sistema, s’institucionalitza i les institucions es transformen i adapten a cada època. Així, podem distingir períodes històrics del desenvolupament del sistema: el període del colonialisme clàssic, el del neocolonialisme i el del neoliberalisme.
El colonialisme clàssic buscava incorporar territoris no capitalistes al sistema mitjançant la conquesta militar, mantenir el sistema per la força i l’administració directa dels territoris colonials, aplicant formes extremes de coerció com l’esclavatge, per extreure valor de la força de treball perifèrica.
Al neocolonialisme, l’aplicació directa de la força va ser reemplaçada per la independència formal de les regions perifèriques i la seva dependència de facto a través de l'”ajuda” militar i la “cooperació” econòmica.
L’era actual del neoliberalisme es basa en institucions que estan per sobre de la sobirania dels estats i controlen els mecanismes del mercat: FMI, Banc Mundial, etc. (Robinson, 2004)
El que garanteix la integritat d’aquesta base econòmica, és la superestructura del sistema. La superestructura es manifesta en polítiques militars, polítiques i ideològiques. Mentre que la força militar i les relacions polítiques mantenen l’equilibri del sistema econòmic de saqueig, la ideologia li atorga legitimitat i construeix el sistema moral per sustentar els estereotips que permeten no qüestionar l’statu quo.
Què entenem per equilibri al sistema? Els països perifèrics estan en una posició que els condemna al subdesenvolupament perpetu, situació que volen canviar. Per poder canviar-ho, han de canviar el model econòmic a un que contradigui la lògica del sistema. Aquest canvi i la possible desvinculació pot conduir a crisis del sistema i al bloqueig en el procés d’acumulació de capital i riquesa. Exemples d’aquest tipus es poden veure a països que resisteixen la lògica sistèmica, com la República Popular Democràtica de Corea, Cuba, Veneçuela, etc.
A la zona semiperifèrica tenim estats que volen ascendir a la jerarquia del sistema mentre desafien els països del centre i la seva hegemonia. Avui tenim l’exemple de la Xina i Rússia, que amb el seu desenvolupament posen en perill els interessos de, per exemple, els EUA. En el passat, l’URSS va amenaçar de canviar la infraestructura econòmica del mateix sistema.
Mentre que els països de sota lluiten per millorar la seva posició dins de la jerarquia, els països del centre lluiten per no perdre la seva posició dominant. L’exemple es pot veure en els Estats Units, que estan tractant per tots els mitjans de preservar el seu estatus hegemònic.
En tots aquests exemples anteriors podem veure com la intervenció militar, la ingerència política, la pressió econòmica i la seva justificació ideològica serveixen per impedir canvis en la lògica del sistema i preservar l’equilibri que garanteix el benestar d’uns quants a costa de la misèria de molts.
Per tant, en comptes d’entendre l’imperialisme com a conjunt d’estats en forma d’entitats més o menys autònomes, proposem analitzar-lo com un sistema integrat amb processos comuns.
Conseqüències de la nostra interpretació
Si comparem el nostre enfocament amb altres idees sobre l’imperialisme, podem extreure diverses conclusions importants que afecten l’estratègia de la lluita.
Quan parlem d’imperialisme en el sentit exclusiu d’una política exterior agressiva i d’ingerències, se sol posar en el context d’un país o potència determinat, per exemple: “imperialisme nord-americà”, “imperialisme francès”, “imperialisme anglès”… Si és una qüestió de polítiques, i posem totes les nostres forces per aturar-les, podem dir que la fi d’aquestes polítiques significa la fi de l’imperialisme? Segons la nostra perspectiva, no. A parer nostre, les polítiques agressives són una manera de mantenir la posició a la jerarquia, per tant, la fi d’aquestes polítiques simplement significaria que una altra potència tindria l’oportunitat d’intervenir i quedar-se amb el trofeu.
De la mateixa manera, si considerem l’imperialisme només una relació de dependència, podem suposar que el respecte a la sobirania del país dependent acabaria amb l’imperialisme? Pensem que no. Èpoques anteriors ens demostren que això no té per què ser així. L’onada de lluita anticolonial i la lluita per l’alliberament nacional, malgrat comportar una immensa emancipació dels pobles oprimits, no va saber derrotar la lògica d’acumulació capitalista i es va trobar novament a la posició de dependència. L’imperialisme es va adaptar a les noves circumstàncies i va trobar la manera de restablir l’equilibri.
Parlant de la definició de Lenin, podem dir que pertany a una època històrica particular i no reflecteix totes les formes de desenvolupament imperialista fins al dia d’avui, quedant anacrònica.
Cap a una estratègia comuna
Per posar en pràctica la nostra perspectiva, seria important parlar del mètode d’anàlisi. La tradició marxista ens ofereix una eina molt poderosa: la dialèctica. Basant-se en el treball de Mao sobre la contradicció, l’acadèmic antiimperialista danès Torkil Lauesen, a la seva obra “La contradicció principal”, va presentar una forma de desenvolupar una estratègia analitzant les contradiccions dins del sistema. (Lauesen, 2020)
Primer, què és una contradicció? De manera senzilla, podem dir que es tracta de dues peces mútuament dependents que es troben en oposició.
Els processos al sistema es desenvolupen a través de contradiccions. Per exemple, si pensem en les relacions entre qui produeix valor i qui s’apropia del valor, podem identificar contradiccions a diversos nivells: entre estats en l’àmbit regional o global, entre regions dins un mateix estat, entre classes dins una societat, etc.
A més, a l’era neoliberal actual podem trobar les contradiccions entre l’estat i l’acumulació (la necessitat de les persones de mantenir l’estat de benestar i la necessitat dels capitalistes d’eliminar-lo per facilitar l’acumulació de riquesa) entre el creixement econòmic i els límits naturals (la necessitat d’expandir la producció i els mercats per augmentar els guanys per una banda i els recursos limitats del planeta per l’altra).
Les contradiccions són nombroses, però només una és dominant. Per tant, si l’imperialisme és un sistema, aleshores totes les contradiccions sorgeixen de la seva estructura. En aquest sentit, la contradicció principal i dominant apareix en la lògica capitalista d’acumulació. Les seves conseqüències són la competència entre els països del centre per accedir a recursos i nous mercats, i el bloqueig del desenvolupament de la perifèria (causada per la transferència de valor).
En altres paraules, tots els problemes que observem avui: pobresa, guerres, catàstrofe ecològica, discriminació i immigració, són part integrant i alhora conseqüències de la lògica capitalista d’acumulació. Inevitablement, reapareixeran si no s’elimina el seu origen, que és la principal contradicció de l’imperialisme. Eliminant-lo, també s’eliminarà l’imperialisme.
La manca d’identificació de la jerarquia de contradiccions dins del sistema, poden afectar la nostra estratègia de lluita de tal manera que, sense ser-ne conscients, acabem donant suport a polítiques, grups o moviments que enforteixen l’imperialisme en lloc de debilitar-lo. El parany més habitual és l’anomenada “tercera via” o “ni-ni”, que se centra en les contradiccions secundàries alhora que reforça la principal. Exemples d’aquestes posicions es poden veure en actituds com “Ni Assad, ni l’OTAN”, “Ni Maduro/Lukashenko/Ortega/ (anomena el teu”dictador” favorit) ni l’oposició”, etc. A banda de confondre les víctimes amb els botxins, aquells que argumenten d’aquesta manera també ignoren la marginalitat de la seva pròpia força i la seva manca de capacitat per esdevenir un actor rellevant per dur a terme el seu objectiu ideal. Així doncs, la seva actitud esdevé un suport implícit a les forces sistèmiques.
Per tant, analitzant les contradiccions, el més important és:
- situar la lluita local en un context global en relació amb processos i actors arreu del món,
- entenent el nostre lloc en aquests processos i com podem enfortir la lluita,
- disposant d’una estratègia clara amb l’objectiu de debilitar l’imperialisme.
Enfocament transnacional
El sistema imperialista, o capitalisme global, es troba en una crisi sistèmica. El sistema d’acumulació actual ha arribat als límits del creixement i està amenaçat per les seves pròpies contradiccions. La conseqüència pot ser la transformació o el col·lapse. El que no sabem és si el resultat final serà un nou sistema de saqueig o un sistema més just. El que sí que sabem amb certesa és que un sistema millor no apareixerà per si mateix. Necessita ser construït, i per això necessitem un moviment.
Quin tipus de moviment serà capaç de construir un món nou? El primer obstacle que cal superar és la idea que l’abast de la lluita ha de ser local i nacional. L’imperialisme és capitalisme global, és un sistema que abasta tothom i no respecta fronteres. Les fronteres no són un obstacle per al capital sinó només per a la gent. Per tant, l’enfocament del nou moviment ha de ser global des del principi. El moviment ha de ser transnacional, la lluita antiimperialista no pot estar supeditada als objectius de la lluita local, ja que allò “local” és la conseqüència directa dels processos globals.
El segon obstacle és identificar grups i moviments de caràcter antisistèmic. No tots els qui s’autoanomenen antiimperialistes debiliten l’imperialisme, així com molts moviments que no s’identifiquen amb l’antiimperialisme poden incidir (conscientment o no) en l’afebliment del sistema imperialista. Per tant, el nou moviment ha de ser antisistèmic, incloent-hi tota mena de moviments que apuntin a eliminar la lògica d’acumulació capitalista.
Per a l’elaboració de la proposta sobre l’organització si us plau dirigiu-vos a: Cap a un Moviment Transnacional Antisistèmic Contra l’Imperialisme
Aquest text ha estat publicat originalment en espanyol pel Front Internacionalista Antiimperialista: Què és l’imperialisme?
Referències:
- Arrighi, Giovanni. “La geometria de l’imperialisme”, 1983.
- Chase-Dunn, Christopher. Formació Global: Estructures de l’Economia-Món, 1998.
- CLELLAND, Donald. “Surplus Drain and Dark Value in Modern World-System”, 2012. (A Handbook of World-Systems Analysis, ed. Christopher Chase-Dunn i Salvatore Babones. Londres: Routledge.)
- Dunaway, Wilma. “Història de la Teoria del Desenvolupament”, inèdit.
- Lauesen, Torkil. “La principal contradicció”, 2020.
- Lenin, Vladimir Illich. “L’imperialisme, l’etapa superior del capitalisme”, 1916.
- Li, Zhong Jin. Kotz, David. “És la Xina imperialista?”, 2020.
- Robinson, Guillem. “Una teoria del capitalisme global”, 2004.
