By El resultat desagradable del meu [llibre] “Intercanvi desigual” van ser les conclusions negatives sobre la solidaritat internacional dels treballadors. Per descomptat, no es tracta només de constatar que les manifestacions d’aquesta solidaritat es debiliten al món -afirmació, d’altra banda, molt discutible-, sinó de saber si la base objectiva d’aquesta solidaritat ha desaparegut o si no és res més que una onada passatgera d’oportunisme que impedeix als pobles dels països rics prendre consciència dels seus veritables interessos a llarg termini.
D’aquesta segona posició surt la crítica del meu llibre. No es nega ni es minimitza que l’imperialisme econòmic ha permès certes reformes socials als grans països industrials. Però s’objecta que aquests avantatges “immediats” que diferencien momentàniament els treballadors dels països pobres i rics no són res en comparació amb els guanys comuns a llarg termini que obtindran amb la destrucció de les relacions capitalistes a tot el món. La divergència d’interessos “a curt termini” no és una base objectiva per trencar la “solidaritat” internacional dels treballadors, sinó que és la base objectiva de l’oportunisme nacionalista.
Em sembla que intercalar la paraula “oportunista” entre una primera i una última causa no salva res del que es pretén salvar. Si la situació objectiva determina l’oportunisme, que alhora determina la manca de solidaritat internacional, podem eliminar la proposició intermèdia i dir que la situació objectiva determina la manca de solidaritat.
Aparentment, en el raonament considerat, l’“oportunisme” consisteix precisament en la manca de consciència de l’altra base objectiva, que són els interessos a llarg termini. Se sosté que una revolució socialista mundial augmentarà la producció a tots els països fins al punt que, a llarg termini, no només s’esborraran les diferències entre les nacions, sinó també l’obligació de compensar els pobles rics per les pèrdues derivades del fet que l’actual distribució de la riquesa mundial ha arribat al final. La manca de consciència no vol dir que aquesta realitat no existeixi.
Per descomptat. Però tampoc no se’ns assegura que existeixi. Si la consciència d’una realitat donada és històricament impossible o inoperant, hi tenim una situació que no difereix en res de la seva realitat oposada. La consciència també forma part de la realitat. En altres paraules, si els treballadors d’avui es neguen a tenir en compte el llarg termini, potser passa que el llarg termini estigui massa allunyat de les perspectives normals de la consciència humana… I això constitueix un obstacle objectiu per a l’internacionalisme. A més, a llarg termini, tots estarem morts.
De l’aristocràcia obrera a les nacions aristocràtiques
No és la primera vegada que la realitat internacional porta els marxistes a dilemes esquinçadors. En general, en el passat, van sortir d’aquesta posició incòmoda gràcies al concepte d'”aristocràcia obrera”. Els guanys “imperialistes” només podien corrompre una petita capa del proletariat dels països avançats; aquesta capa era la base social de l’oportunisme. Les grans masses proletàries sempre tenien “res a perdre i tot a guanyar”.
Aquesta teoria simplista i tranquil·litzadora corresponia molt bé a certa realitat històrica. De fet, les burgesies nacionals van començar a repartir-se amb certes capes privilegiades de treballadors el pastís de l’explotació internacional. La diferència de nivell de vida entre un treballador de coll blanc (professionals, directius o administratius) i un obrer era més gran que entre els treballadors dels diferents països. Però a la segona meitat del segle XIX les coses van començar a canviar. Les lluites sindicals als grans països avançats van conduir no només a una ampliació del repartiment del producte de l’explotació exterior entre les classes, sinó també a la redistribució entre les diferents capes d’una mateixa classe. Amb més o menys rapidesa segons els països, es va arribar a una situació en què la diferència entre els treballadors de coll blanc i els obrers de cada país ric era mínima en comparació de l’abisme que separava els treballadors dels països avançats amb els dels països subdesenvolupats… Si no es recupera en l’àmbit internacional, la categoria d’aristocràcia obrera està periclitada.
Aquesta mutació no va deixar de reflectir-se en el pensament dels clàssics del marxisme. En el seu darrer text important, abans de la seva mort, Lenin expressava en aquests termes la seva profunda desil·lusió davant el destí dels països avançats: “Veurem… el dia que els països capitalistes d’Europa Occidental hagin assolit el seu camí cap al socialisme? No arribaran com pensàvem abans… Accediran no per una ‘maduració’ natural del socialisme, sinó al preu de l’explotació de certs Estats per altres… El resultat final de la nostra lluita depèn del fet que Rússia, l’Índia, la Xina, etc., constitueixin la immensa majoria de la població del globus”. Per molt que els internacionalistes ataquessin llavors la teoria estalinista del socialisme en un sol país, desenes d’anys més tard, quan el marxisme revolucionari prengui el poder sobre milions d’homes, mai no serà “socialisme a diversos països”, sinó “diversos socialismes en un únic país”. El socialisme es va convertir en un assumpte intern. Com a tal, no contradiu necessàriament l’explotació i els antagonismes entre nacions riques i pobres.
Marx i Engels ja havien tingut la seva ració d’“il·lusions perdudes”. Als anys quaranta esperaven la instauració del socialisme i, en conseqüència, l’emancipació de les nacions més endarrerides als països més avançats, especialment a Anglaterra. A això se subordina el problema nacional. La independència d’Irlanda passava per la socialització d’Anglaterra. La revolució aniria del centre a la perifèria. Quan Anglaterra es va fer immune al tornado revolucionari de 1848; quan el cartisme va morir; quan el capitalisme anglès va superar, sense gaire mal, les crisis econòmiques de 1857, 1864/66 i 1873 i va continuar el seu desenvolupament integrant-hi el proletariat; quan el 1870, 104.000 obrers londinencs van signar una petició a la reina protestant contra la política suposadament antiimperialista de Glad-stone, Marx i Engels van mirar la perifèria, Polònia i Rússia a l’Est, Irlanda i els Estats Units a l’Oest. “No hi ha res a fer amb els obrers anglesos”, va escriure Engels a la seva carta a Marx de l’11 d’agost de 1881, “mentre subsisteixi el monopoli d’Anglaterra.
Tan aviat com la distribució del producte de l’explotació internacional (superbenefici) es fa cada cop més important, sinó preponderant en la dinàmica de la lluita de classes dins d’una mateixa nació, aquesta lluita deixa de ser una veritable lluita de classes al sentit marxista del terme i es converteix en una revenja entre socis al voltant del botí comú. El pacte nacional deixa de qüestionar-se en la seva essència, i la lleialtat nacional transcendeix els interessos oposats, d’una banda, i s’enforteix amb els antagonismes internacionals, de l’altra. La integració nacional als grans països industrials va ser possible al preu de la desintegració internacional del proletariat.
El colonialisme ha produït tant supersalaris com superguanys, però el seu efecte a llarg termini a les metròpolis, desitjat o no, va ser afavorir més els proletaris que els capitalistes. A causa de la tendència a igualar la taxa de guany a tot el món, els superbeneficis són només temporals. Els supersalaris es converteixen automàticament i finalment en salaris normals, acabant per constituir aquest “element moral i històric” del valor de la força de treball, de què ens parlava Marx.
Com sostinc al meu llibre, quan la importància relativa de l’explotació que pateix una classe obrera pel fet de pertànyer al proletariat, disminueix contínuament en relació amb què gaudeix per la seva pertinença a una nació privilegiada, arriba un moment en què l’objectiu de l’augment de la renda nacional en termes absoluts és superior al que persegueix la millora de la part de cadascú. Això és el que han comprès tan bé els treballadors dels països avançats, que des de fa mig segle s’han fet progressivament socialdemòcrates, bé adherint-se als partits existents d’aquesta tendència, bé inculcant-la als mateixos partits comunistes.
Si el capitalisme pogués donar a cada família treballadora una casa i un cotxe, i alhora elevar per sobre dels salaris una plusvàlua que assegurés la seva reproducció prolongada sense grans crisis, com està en condicions de fer als països més rics, certs teoremes marxistes necessitarien una seriosa revisió. Però el capitalisme mateix no és capaç d’aquesta explotació. Només va ser capaç de desplaçar la pauperització i la desocupació del marc nacional al marc mundial. Però això modifica profundament la naturalesa i la constitució dels fronts revolucionaris [1].
Arghiri Emmanuel
- Rosa Luxemburg, op. cit., capítol XVI.
