By Arghiri Emmanuel, nascut a Grècia l’any 1911, ha mort a París el 14 de desembre del 2001, amb noranta anys. Després de realitzar estudis econòmics i comercials al seu país natal, el 1937 marxa a l’antic Congo belga on treballa al sector privat. L’any 1942, s’uneix a les Forces Gregues Lliures de l’Orient Mitjà com a voluntari de guerra, i participa en l’aixecament d’aquestes forces l’abril de 1944 contra el govern grec a l’exili al Caire. Va ser detingut i condemnat a mort. Amnistiat l’any 1945, torna al Congo i continua amb les seves activitats fins que marxa a França l’any 1957. Després d’estudiar història de l’art a L’Escola del Louvre, del 1957 al 1960, s’inscriu l’any 1961 a l’Escola Pràctica d’Alts Estudis on obté el Doctorat de 3r cicle, sota la direcció de Charles Bettelheim, l’any 1968. La seva carrera acadèmica debuta l’any 1969 al departament d’economia de La Universitat de Paris VII i, a partir del 1972, a l’IEDES (Institut d’estudis de desenvolupament econòmic i social) com a director de l’opció “Relacions econòmiques internacionals” fins al 1980, any en què es jubila. La Universitat de París I li atorga el títol de professor associat.
Va ser l’any 1974 quan vaig conèixer l’Emmanuel, quan vaig ser el seu assistent. Com una gran part dels seus estudiants dels anys setanta, havia marxat d’Amèrica Llatina després dels cops d’estat successius que van dur gran part dels nostres països a la nit tràgica de la repressió, els assassinats i les desaparicions. L’entesa amb aquest iconoclasta, inconformista no va ser sempre fàcil. L’autor de L’intercanvi desigual (1969), subjecte de la seva tesi que el va fer mundialment famós, xocava amb les nostres certeses, les nostres conviccions revolucionàries. Si nosaltres, refugiats vinguts del Tercer Món, podíem compartir la seva denúncia de l’imperialisme mercantil que exercien les nacions desenvolupades en vers el Tercer Món, això quedava lluny pels militants d’esquerra occidentals; la idea que els treballadors dels països rics es beneficiaven de la transferència de la plusvàlua dels treballadors dels països pobres que implicava el comerç amb aquests països els era inacceptable. Però no ens unim a l’Emmanuel en la seva desmitificació de l’imperialisme d’inversió: per a nosaltres, que ens sentíem víctimes de la CIA i l’ITT, la seva posició era difícil d’admetre.
Les discussions amb Arghiri fàcilment prenien un to polèmic, mentre els decibels pujaven. Prou ràpidament, vam comprendre que això sorgia de la passió amb la qual defensava el seu punt de vista, manifestant-se també aquesta en la importància que acordava als seus interlocutors. Més enllà de les formes, en el fons era immillorable. Sobresortia en el raonament lògic, posseïa una dialèctica implacable, tenia un coneixement de l’economia política, particularment del marxisme, i de la història econòmica extremadament gran. Tenia un gust immoderat per la paradoxa. Les seves tesis, ja sigui sobre l’intercanvi desigual, sobre la desigualtat entre el producte i els ingressos en El benefici de les crisis (1974) o per refutar Lenin sobre l’imperialisme en El colonialisme dels “poor-whites” i el mite de l’imperialisme d’inversió (1985), estaven abundantment demostrades; responia sovint per avançat a totes les contraargumentacions que podien suscitar. Així, a més del rigor, ens ha après a abandonar els nostres prejudicis, a desenvolupar el nostre sentit crític i a desconfiar de les idees rebudes, encara que fossin dominants.
A. Emmanuel formava part del comitè de redacció de la revista Revue Tiers Monde, on publicà nombrosos articles. Com no evocar aquí El “preu remunerador” epíleg a “l’intercanvi desigual”, en el núm. 81 (1980)? Si la seva tesi podia semblar massa teòrica i la revaloració dels preus de les exportacions del Tercer Món com un desig piadós, l’augment dels preus del petroli a principis dels anys 1970, seguit de l’augment autònom de la remuneració d’un factor nacional, venia a mostrar la viabilitat d’una mesura així. Restringir l’oferta permetia augmentar els preus i els ingressos per exportació. Per a ell, el que era cert per al petroli ho era també per a totes les matèries primeres exportades pel Tercer Món, l’elasticitat-preu de la seva demanda sent inferior a la unitat.
Arghiri no era només un intel·lectual brillant, també era un home compromès. Els compromisos de la seva joventut el van dur a posar en perill la seva vida, després va prendre partit contra el colonialisme a l’Àfrica. S’identificava amb els pobles del Tercer Món i s’oposava sistemàticament a l’arrogància de les grans potencies en vers els països pobres. El seu camp sempre ha estat el dels febles. Agnòstic, admirava la mare Teresa i Sor Emannuelle i contribuïa a la seva obra. Militant del Tercer Món, no admetia excepcions. Alguns dies abans de la seva mort, durant la nostra darrera conversació sobre els esdeveniments que havien capgirat el món a finals de l’any 2001, em digué per clausurar la conversa: “Entén que encara que els americans tinguin raó, estic en contra seva”.
Així era A. Emmanuel: dret com un roure, sense concessions, fidel al seu pensament i a la seva set de justícia.
